QUAN S’ÈS ARTISTA?
-
Preliminars:
“L’artista, home o dona, és la persona que fa obres d’art”
“L’artista, home o
dona, és la persona que fa obres d’art” És la definició més simple de qui
és artista. No defineix res, ni ho aclareix. “Algú que fa obres d’art”. Però,
apuntem com definim una obra d’art: “Una obra
d'art és un producte o missatge humà que copia, imita, imagina o transcendeix la realitat i és una creació realitzada per a esdevenir bella o ser una manifestació de significat simbòlic. Aquest producte acostuma a suggerir la visió de l'artista de la realitat exterior i com se sent aquest dins d'aquesta
realitat, les obres d'art són productes d'un temps i un context concret.” Això ja té un significat més coherent
i ens ajuda a situar la qüestió: Què significa ser artista? En Joan Campàs i
Montaner, en el seu llibre l’Artista al llarg de la història diu el següent,
referint-se a l’artista: “Els productors d’imatges, i
sobretot els pintors i els escultors, no han ocupat sempre el mateix lloc en la
societat; aquest ha canviat molt al llarg dels segles, sigui quin sigui l’angle
des del qual es consideri: condicions de treball, estatus jurídic, marc
institucional, posició jeràrquica, categoria social, riquesa, mode de vida, representació
que ells mateixos, i els altres, fan de la seva posició”
Cada època històrica i cada regió geogràfica ha donat una
manera de fer determinant. Arquitectes, pintors, escultors, músics, poetes...
cada un d’ells ha representat en les seves obres, la natura, els sentiments i
les emocions pròpies del seu entorn amb tot el bagatge personal. A un artista se li suposa una gran
sensibilitat per representar, explicar o interpretar... però també se li
reconeix la tècnica per poder dur a terme les seves obres. Tothom està d’acord en que a la prehistòria no
podem parlar d’art ni d’artistes “per se”, existien persones que dibuixaven o
pintaven a les parets de les coves, sobre pedres cercant, possiblement la
imitació de la natura, segons ens detalla Joan Campás. Ell mateix insisteix en
que dir-li art a les troballes de fa 35.000 anys a.d.n.e resulta de la idea
dels estudiosos sobretot els occidentals.
És evident que quan parlem d’expressió artística l’hem de
lligar al progrés. Si des de la prehistòria anem seguint les diferents
evolucions de les civilitzacions conegudes es pot veure que com més poder
econòmic, més extensió territorial, aquestes civilitzacions ens han deixat una
infinitat de peces escultòriques, mosaics, arquitectura, etcètera que
considerem art i per tant estan fetes per artistes, com diríem ara. Si bé, en
el seu moment, les persones encarregades de fer cada obra d’art eren
considerades com a molt: “mestre”. . A la pròpia Edat Mitjana quan parlem de
les pintures murals de les esglésies del Pirineu, parlem del Mestre de Taüll.
A la majoria de
troballes arqueològiques de civilitzacions tant allunyades com els Azteques,
els Inques, els Egipcis... Les restes trobades, que son l’admiració del món,
estaven relacionades amb el culte als Déus i a les cerimònies que hi anaven
lligades. Es impossible pensar que els constructors pensessin en què valorarien
les persones del futur. Construïen, pintaven i esculpien per ells mateixos, per
cobrir llurs necessitats per relacionar-se amb els Déus i el més enllà.
-
L’Autoretrat
com indicador de la importància de ser artista. Els homes de la llista. Les
seves aportacions.
Per poder analitzar quan s’és artista, tenim els
autoretrats com a fil d’anàlisis. Segons explica Larry Shiner a “La Invención
del arte: Una Historia Cultural” al capítol: “El camino en la condición
artesanos/artistas” Als albors del Renaixement hi ha uns tímids incís dels
artistes, hi ha tres raons que suggereixen que comença en aquest període el
concepte modern d’artista: el sorgiment del gènere literari –biografies de
l’artista-, el desenvolupament de l’autoretrat i la millora de la vida de l’artista cortesà.
Fou cap el 1450 que van començar a aparèixer, a Italia, autoretrats
independents, fins llavors, si el pintor es feia un autoretrat era en mig d’un
grup de gent. Si bé el més famós autoretrat va ser el d’Alberto Durero.
Igual que Durero, Peter Paul Rubens (1577-1640) que el 1623 va
pintar el seu autoretrat, Si es posen un al costat de l’altre s’hi veuen
similituds: vestimenta molt elegant, aspecte personal molt pulcre, mirada clara
de fit a fit. Demostrar l’estatus que tenen i el convenciment d’una fortalesa
pròpia, molt personal. De fet, els autoretrats de l’època Renaixentista i
Barroca eren la reivindicació de la importància del pintor que ja no es vol considerar
un artesà a sou de la noblesa i l’aristocràcia. Es reivindica independent. Però
Rubens va estar tota la seva vida professional lligat a nobles, aristòcrates i
religiosos que en els seus contractes li estipulaven quines i quantes obres
havia de fer en el període determinat. Tenia també un taller propi amb molts
col·laboradors i persones a sou que, sovint, pintaven part de les obres.
El 1656. Diego Velázquez va pintar “Las Meninas” un oli
de gran format (320,5 * 281,5). Ell era pintor de la Cort des de 1623 i en la
representació col·lectiva d’aquesta escena poden trobar-hi, fins i tot, els
reis que es reflecteixen al mirall com qui espia. Las menines són les dames de
la infanta Margarita i Velázquez s’hi
representa tal com veuríem un pintor fent la seva feina però el veiem dins el
quadre com si tota la representació fos un mirall. És magnífic el detallisme de
l’escena, l’instant que capta com si es tractés d’una fotografia. A
l’actualitat, on tot és immediat i per ara mateix, Las Meninas sembla la foto
de família que ha convidat el fotògraf a posar amb ells. Velázquez té una
posició molt important en la disposició, és un personatge important situat en
un gens discret segon pla.
Segons Larry Shiner a “La invención del arte: Una historia
cultural” al capítol: “ La Imagen exaltada del artista” va ser amb la revolució
industrial que la figura de l’artista va agafar una intensa aura
d’espiritualitat. El creixement de la classe mitjana els va fer pensar que
aquesta espiritualitat dels artistes no era tant important i per ells els
pintors eren treballadors manuals, els poetes, els novel·listes i els musics eren
productors de “distraccions prescindibles”. En plena revolució industrial, en
que l’evolució econòmica era ràpida, aquesta elevació de la vocació artística
fou, en part una reacció disconforme al materialisme que s’imposava.
Així l’autoretrat del 1889 de Vincent Van Gogh en pot ser
un bon exemple d’això donat que sembla que fou el darrer d’una quarantena que
va pintar, sembla ser perquè no podia pagar models. Ell mateix explica en la
carta que va enviar al seu germà: “Espero que notis que la meva expressió
facial s’ha tornat més tranquil.la, tot i que els meus ulls tenen la mateixa
mirada insegura d’abans” L’autoretrat no té voluntat de representar una obra
bonica, el rostre reflexa la inquietud, la inestabilitat mental amb una mirada poc definida. No hi ha luxe,
la roba és molt senzilla i arrugada. Van Gogh va conèixer la misèria i l’esforç
per sobreviure en una societat que s’acostumava a triar i decidir qui i què li
agradava.
Un altra exemple que comentaré és Joaquim Sorolla
(1863-1923) que fou un home format a l’Escola Normal Superior i a l’Escola
d’Artesans i després a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de
València, i que un cop va acabar la seva formació enviava llurs obres als
concursos provincials i exposicions nacionals de belles arts. Fins que va ser pensionat per la Diputació
Provincial de València per viatjar a Roma, on hi va treballar. El seu
autoretrat és de l’època luminista, elegant, segur, confiat amb una mirada
desafiant lluint les eines del seu treball, un home que ho ha aconseguit: ser
un pintor reconegut. Artista? Si s’ho va plantejar, en l’autoretrat sembla que
no li importava. Al contrari de Van Gogh, Sorolla no dubtava, tenia una vida endreçada
i pintava amb un reconeixement prou important.
L’autoretrat de Joan Miró fou pintat per primera vegada
el 1937 amb tots els símbols del seu univers: les estrelles, el sol, l’arc de
Sant Martí i flames. De l’original que es troba al MOMA de Nova York, Miró en
va encarregar un dibuix damunt del qual, el 1956, a Palma, en farà una revisió,
damunt de dibuix farà un segon autoretrat amb un traç negre, gruixut i vigorós.
Barkley L. Hendricks ens proposa un autoretrat original,
molt d’acord amb l’època que va viure. Ell mateix davant de dos retrats seus a
mida natural. Ell vesteix amb els pantalons del seu Institut “Simon Gratz High
School”. Hendriks fou un especialista en pintar retrats a l’oli de mida natural
de gent de color d’Estats Units. Tota l’obra de Hendricks va arribar a ser molt
cotitzada aconseguint xifres estatosfèriques, per exemple el 2019, Sotheby’s va
vendre Hendricks’Yocks (1975) per 3,72 milions de dòlars.
-
L’Autoretrat
com indicador de la importància de ser artista. Les dones de la llista. Elles
existeixen i ens proposen autoretrats
El 1785, Adélaïde Labille-Guiard va pintar un autoretrat
amb dues alumnes més. El 1783 l’Academia Royae va acceptar quatre dones per ser
membre d’aquesta institució. Aquest quadre s’interpreta com una reivindicació i
defensa de la presència de les dones. Vestida amb la roba de l’época i un sequit de
detalls romàntics es reivindicaen el dessitg de inserí-se en la llarga tradició
de pintores que reclamaven el seu lloc a la Història de l’Art. En representar-se
a sí mateixa amb dues alumnes, Labille-Guiard també declarava llur solidaritat amb
d’altres artistes dones.
A Eldiario.es, Déborah Garcia, el 20/11/2021 diu: “Fueron
las artistas del siglo XIX y XX las que vieron cómo las academias se iban
abriendo para ellas muy lentamente, y una vez superada la desigualdad de
condiciones para iniciarse en la pintura, debieron hacer frente a otras
situaciones que a menudo les hacía desarrollar lo que durante mucho tiempo la
historiografía ha calificado como “una carrera menor”. La trayectoria de muchas
artistas se truncó tras casarse, como fue el caso de Marie Bracquemond, que fue
obligada por su marido a abandonar los pinceles. La de otras fue eclipsada por
sus compañeros sentimentales, perdieron su categoría como artistas y fueron
relegadas a ser musas. Miradas, pero no vistas, a menudo tras las llamadas
musas existían mujeres que desarrollaron su propio lenguaje pictórico como
Jeanne Hébuterne, Camille Claudel, Gabriele Münter y ya en el siglo XX, Lee
Krasner o Elaine de Kooning”
Frida Kahlo va pintar-se a
ella mateixa en diverses ocasions i el 1940 ho va fer amb una imatge ben
diferent, “Autoretrat amb el cabell tallat” Vestida amb roba d’home, sabata de
talons i arracades llargues, un personatge androgí que hom atribueix a la seva
bisexualitat. De fet al quadre correspon al període després del seu divorci de
Diego Rivera. Kahlo deia que pintava autoretrats perquè sovint estava i se
sentia sola.
L’autoretrat de Leonora
Carrington es del 1937-38, aquesta època ella estava amb Max Ernts, vivien a
França fins que el van detenir. Carrington venia d’una família d’aristòcrates i
tenia una formació molt heterodoxa doncs l’havien expulsat de totes les
institucions on l’havien internat els seus pares, tot i així, fou una lectora
compulsiva i estava dotada d’una gran imaginació. El seu mon era ple de
bruixes, bruixots, gnoms i elfs.
A l’altre part de l’Atlàntic
tenim Faith Ringgold, artista afroamericana que va néixer a Harlem i que des de
la seva joventut ha estat activista participant en diverses organitzacions
feministes i antiracistes. El seu autoretrat és auster, simple, demostra molta
serenitat, sembla reafirmar-se en la seva lluita, la seguretat de que la lluita
hi és i seguirà.
Una proposta més agosarada
és la que va representar la Marina Abramovic el 2010,al MOMA sota el títol “The
artist is present”. Ella es va asseure davant una taula i a l’altre costat hi
havia una cadira on la gent passava i s’hi asseia mirant-la de fit a fit. Ho va
fer durant 3 mesos, 8 hores al dia. Hi van passar més de 1000 persones, hi va
haver gent que es va emocionar fins plorar. L’experiència volia demostrar que
les percepcions del públic s’alteraven si la representació s’allargava més
enllà del previst.
-
Conclusió
Quan s’ès artista?
El concepte Artista és més propi dels historiadors,
crítics d’art, etc. per la necessitat de definir les persones com pintors,
escultors, músics, poetes... Els pintors s’han reivindicat posant-se ells
mateixos de model. S’han pintat i s’han mostrat, en totes les èpoques, en el
món occidental. Però ells: s’han definit com artistes? Jo crec que no ha estat
mai aquest l’objectiu: definir-se com artista. No he sentit, ni llegit mai cap
pintor dient: “Jo sóc artista” ni cap escultor, ni cap músic. Ans al contrari,
diuen: Sóc pintor, sóc escultor, sóc músic... I parlem del mon occidental, no
de les altres cultures.
Raymon Thomas en “Sabi-Wabi-Zen. El Zen y las artes
japonesas”, al capítol VII, “La perfección técnica” Comença parlant de la
perfecció tècnica que arriben a tenir els mestres japonesos. No parla mai
d’artistes. Explica que la forma d’aprendre en totes aquestes arts és sempre la
mateixa: es basa en la imitació i la repetició i no, com a Occident, en
l’estudi literari i les explicacions intel·lectuals. ”El mestre ensenya un
camí, i, per suposat, una forma de pensar senti i actuar. I ho fa a partir de
la tècnica”
D’alguna manera crec que el concepte artista és una mica
desfasat, té un punt de folklore i provincià. És correcte si ens girem a mirar
tot l’art que hem vist, revisat però en un món en el que ja es desdibuixen les
pròpies exposicions d’obres d’art amb l’arribada de performances,
instal·lacions de principis de segle XX a les propostes que ja tenim aquí del
mon digital. Avui comença https://www.digitalimpact.art/ a Barcelona, fins l’agost i
algunes de les propostes artístiques estan elaborades per empreses, no ja per
una persona sola Per exemple https://domesticstreamers.com/ i https://www.lowkeymoves.com/
El Setè Art, el cinema, algú pot dir que no són
artistes?: Els actors, els guionistes, directors, fotografia, vestuari,
maquillatge... En una pel·lícula on treballa molta gent i que llur resultat
representa l’esforç i el bon fer de tots, no són artistes en les seves
disciplines?
El músics? Compositors, orquestres, solistes, gent que
solia estar a sou de l’aristocràcia perquè els amenitzessin les vetllades i ara
omplim estadis per veure un intèrpret, pagant xifres sovint massa altes. I, hi
treballa tot una munió de gent que va des de l’intèrpret/s, els músics que
l’acompanyen, coreògrafs, enginyers de so, de llum, escenògrafs, etc.
Ho escric sense gènere però s’ha d’entendre que inclou
dones i homes.
El teatre, operes, teatre musical o el ballet, els
intèrprets són artistes o persones que a
base d’imitar i aprendre un text han arribat a la categoria d’artista? Hi ha la
comèdia musical “Mama Quiero ser Artista” o revista musical amb text de Juan José de Arteche, estrenada el 4 de febrer de
1986 al Teatre
Calderón de Madrid. Va ser interpretada en els
seus papers principals per Concha Velasco i Paco Valladares dos actors de
reconeguda solvència als que ningú els negaria que eren uns artistes.
“Fer art és una manera de viure la vida perquè fer art és
una necessitat vital”, diu Manel Vidal, escultor, viatger i aventurer. Cal
entendre-ho així, ara i aquí, en el nostre mon globalitzat on tot afecta i
influeix a tot. Tenim altres exemple de la modernitat que ens allunya del
concepte tradicional, el murals, grafitis del qual és un bon representant en
Bansky que pinta les seves obres, fins i tot en llocs de conflicte bèl·lic.
Crec que això és un artista, la persona que treballa,
investiga, es relaciona, s’arrisca i construeix les seves propostes
artístiques, de la disciplina que millor li vagi bé. L’art és global i variat,
podem triar les propostes en la que ens sentim més còmodes. No hi ha barreres
(o no ni hauria d’haver).
BIBLIOGRAFIA
I RECURSOS
RAYMOND
THOMAS. Sabi-Wabi-Zen El Zen y las artes japoneses. Barcelona Edicomunicación
1986 . Pag. 55-68
LARRY
SHINER. La Invención del Arte: Una historia cultural. Paidós 2004 p. 71-83 i p.
271-282
JOAN
CAMPÀS I MONTANER L’artista al llarg de la història. UOC.
https://www.diccionari.cat/GDLC/artista
https://www.enciclopedia.cat/ per cercar les referències dels pintors/es de
la llista
https://www.eldiario.es/cultura/arte/autorretrato-femenino-reclama-lugar-mundo-arte_1_8509186.html El autorretrato femenino
reclama su lugar en el mundo del Arte
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/63980-ser-artista-no-es-una-professio.html?utm_source=botons&utm_medium=com_epanoticies&utm_campaign=correu Jaume Vidal. Ser Artisita no és una professió
https://www.digitalimpact.art/
https://domesticstreamers.com/
Maria Sabaté
No hay comentarios:
Publicar un comentario