L'ANÈCDOTA MAI EXPLICADA, O Si!.

L'ANÈCDOTA MAI EXPLICADA o com és de punyent un sentiment que no es pot explicar.

Podria posar aquesta anècdota en la vida d'algún personatge inventat però ho explico des de la més aterridora de les sinceritats que puc exposar.

Fa anys, quan estava posant en marxa el meu negoci i començava a tancar els estropicis d'unes obres de rehabilitació que havien durat un any, vaig rebre un paper oficial que em deia que els permisos concedits es revocàven i que hauria de tornar a començar des del 0. Cridar, plora i discutir a casa no servien de res, evidentment, no era la família qui ho havia de resoldre.

Jo pensava que segurament hi havia d'haver la manera de tombar la decisió de l'alcalde que governava l'ajuntament com el senyor manava els seus vassalls. I va començar el meu partícular "Via Crucis" (ja em perdonaran els creients-practicants): cartes al Sindic de Greuges, a l'Alcalde, etc.

Fins que va arribar el dia de la meva visita a l'ajuntament. Em van rebre: l'alcalde, l'arquitecte municipal i algú més que no recordo quin càrrec tenia. Va ser el dia! Quina humilliació vaig rebre, es van complir tots els vaticinis. A casa m'havien dit: "Et matxacarà! A aquest home li agrada humiliar el contrari i si és dona, més. Ja ho feia en els plens, a la regidora que estava a l'oposició, li tenia posat el dit a l'ull i la matxacava sempre" Era allà i no m'ho podia creure, entre tots dos (perquè, el tercer, va excusar-se i va marxar, així que va poder) em van anar acusant de tramposa, de falsa, de tot el que se'ls va ocòrrer. I jo era allà davant, sense poder defensar-me perquè a cada cosa que deia ells se'm tiraven a sobre. Semblava que havien estudiat fil per randa tot el que els podia dir i les respostes estàven més que pensades. Fins que es va acabar, ni sé com va acabar, sentia tanta humiliació, vaig sortir pensant que allò que ells havien fet, ho havia provocat jo.

El tema no s'ha tancat mai, d'un permìs, me'n demanàven un altre, d'un paper, haviem de fer-ne un altre. Ara ja porto tres anys amb l'empresa tancada i no vaig aconseguir mai el que jo volia: tenir un hotel rural amb un petit restaurant. Pobles! Envejes! 

Ara, lluny de tot, reflexiono sobre el que va passar i hi ha de tot: enveja, ràbia, mal rollo... de tot.

Però no em sap greu, he passat per la humiliació de dos alcaldes que feien el que feien perquè en la seva línia de caciquisme absolut sentien plaer en humiliar qui se'ls plantava i deia prou! No teniu raó! i si qui es plantava era una dona, llavors ja no tenia preu. Si això els va fer sentir més feliços i els va fer pujar la seva homenia, doncs ja és ben trist. 

Ha passat temps i, ara, en temps de ME TOO i penso " Espero qeu mai ls hi passi aixó que m'esteu fent a mi, a les dones de la vostra família" Rancor? No! Justicia!