HISTÒRIA DE L'ART: diàleg entre passat i present

Cal Esbrinar el concepte d’art, esbrinar perquè un objecte pot ser considerat una obra d’art i un altre d’igual no.

 

“L’Art és l’expressió per mitjà de la qual l’esser humà manifesta la seva tendència natural capa a la bellesa” Aquesta és la definició bàsica que es troba a l’inici del llibre de text pels alumnes de batxillerat. Més endavant diu: “ Malgrat que al llarg de la història els artistes han buscat la bellesa i la perfecció... És. Sobretot a partir del romanticisme l’art ha cercat la provocació, la controvèrsia, la crítica i, fins i tot, el rebuig de determinats sectors”. Així és del tot coherent que ens plantegem la pregunta: Això és art? Aquesta peça és art? Se’ns proposa una reflexió a partir de tres obres paradigmàtiques que entren dins el moll de l’ós d’aquesta pregunta. La font (1917) de Marcel Duchamp, el Quadrat negre (1915) de Malevitx i finalment Una i Tres cadires (1965) de Joseph Kosuth. 

Les dues primeres obres trenquen el concepte clàssic perquè enfronten a l’espectador sense cap mirament, llur provocació és volgudament precisa en un moment d’ebullició política i social, s’està en mig de la Gran Guerra i la Revolució Russa. Les avantguardes artístiques fa temps que interpel·len artistes, espectadors, compradors, col·leccionistes... De fet, entre el 1905 i el 1945 hi ha un període de temps que s’anomena Primeres Avantguardes que es caracteritza pel fet de qüestionar l’art del passat i proposa com alternativa nous llenguatges que es basen en l’experimentació de materials i tècniques.  D’aquesta forma, els artistes  mostraven un rebuig frontal a la idea de l’art com imitació de la realitat. L’experimentació, l’originalitat i la polèmica esdevenen els nous paràmetres de les avantguardes i s’accepta la llibertat de compositiva i d’interpretació. La llibertat creativa va donar una més gran sensibilitat en front als fets històrics contemporanis, la guerra, l’acceleració científica i tecnològica i l’increment de la vida urbana. 

I és en mig d’aquesta necessitat de parlar fora dels convencionalismes clàssics on se situen les obres que comentarem. 

“La Font” de Duchamp, (Centre Georges Pompidou – Paris) Duchamp va arrbar a Nova York dos anys abans de la creació de la Font i l'any  1917  va intentar exposar un urinari en una mostra organitzada per la Societat d'Artistes Independents de Nova York, el va titular Font (Fountain) i el va signar com a «R. Mutt».  L’obra es va destruir i sols en queden 15 reproduccions fetes a partir de fotografies que va fer Alfred Stieglitz i encarregades pel mateix Duchamp a la dècada del 60. Si la mirem sola, sense més coneixement que la mirada, és una peça bonica, si ens anem acostant la trobem interessant i finalment la considerem una obra d’art... Pot ser perquè és en un museu. La realitat és que té una intencionalitat clara de l’artista i des del 1917, passades les primers crítiques, tots la reconeixem com una obra d’art per aquesta intencionalitat, per la intenció de l’artista que obertament ens ofereix la possibilitat de pensar i ara també per la història de la mateixa peça i de tot el que ens ha aportat. Duchamp amb els objectes ja fabricats va demostrar que l’obra d’art es pot fer a partir de qualsevol objecte. 

“El quadrat negre” (1915) de Malevitx és una obra amb intencionalitat política i social, de desconstrucció de tot l’argumentari polític d’una Russia en plena voràgine revolucionària i les Dumas intentant posar ordre en un sistema polític organitzat, encara, sota l’autoritat del Zar. Així, l’obra de Malevitx proposa començar de zero en tots els àmbits. L’obra és una pura idea donat que el negre no existeix a la natura i la forma quadrada tampoc. Si es vol construir una nova societat cal un nou llenguatge visual. Buscava la simplicitat i l’abstracció de l’art. L’art per l’art. Amb el quadrat negre inicia el suprematisme, un moviment que proposa la supremacia del no rés i la representació del món amb formes geomètriques. Després de la Revolució Russa Malevitx fou professor a la Universitat i explicava als seus alumnes les directrius del suprematisme que després desembocarà en el constructivisme.  

El tercer exemple proposat: ”Una i tres cadires” (1965) de Joseph Kosuth és una obra que no ho sembla i vol atrapar les emocions de l’espectador per l’estètica o pel que vol representar. La posada en escena de les cadires es el mateix a cada lloc que s’esposa però és igual en essència perquè s’ha de fer en base a les instruccions de l’autor. Així el que canvia és l’espai, la llum, les olors, l’ambient, les mirades i les emocions. L’obra és concepte en si mateixa. No es pot parlar d’estètica o bellesa per se. És una obra que pregunta, interpel·la amb un sentit de l’humor molt especial, gens seriós. 

Per entendre i veure l’art que ens proposen autors, museus i galeries cal estar disposat a mirar, veure, olorar, sentir. En els espais museístics qualsevol detall ens ajuda a acostar-nos a les peces que s’hi exposen. Factors com la llum, el color, les olors, l’ambient... tos ajuda a mirar les obres d’art. 

És en aquest sentit que ha vegades les situacions poden ser perjudicials per la contemplació d’obres d’art. La primera vegada que va venir el Guernica de Picasso a Madrid, el van col·locar dins una vitrina en un pavelló, s’hi accedia en mig de moltes mesures de seguretat i hom no es podia aturar gens davant el quadro, tothom caminava pel davant i prou. En aquells dies l’obra no es va contemplar més enllà de veure-la a través del vidre i del muntatge que se’n va fer. El simbolisme de l’obra i tot l’escenari que s’oferia al visitant despistaven l’objectiu de contemplar una obra d’art.  

Seguint amb el concepte d’art cal aturar-nos en el capítol de James Elkins “Perfect Stories” Elkins reflexiona i ens explica com s’han escrit els llibres d’Història de l’Art des de que existeixen. Les Històries de l’Art bàsicament venen de la historiografia cronològica i des del punt se vista de l’Europa occidental. En aquest sentit, el professor Ricard Salvat , catedràtic de la Universitat de Barcelona començava les classes del curs d’Art Dramàtic dient: “No us oblideu en tot el curs que el que estudiarem sempre es refereix a la Europa occidental blanca, tot i que inclou autors d’Estats Units, però no tots” Avui el titllarien de poc encertat sobretot pel mot Blanca però si, llavors en els anys 80 i 90 del segle passat era així. 

Elkins proposa dotze punts que s’haurien de tenir en compte alhora d’escriure una Història de l’Art que fos perfecte però reconeix que és impossible sostreure’s de la tradició. Cada un dels dotze punts pot ser contrari a l’altra i pot condicionar la forma d’exposar la història. Demostra que és impossible fer un llibre sobre art seguint la cronologia de dues cultures alhora, posem la clàssica europea i la xinesa. Demostra la inferioritat de fulls dedicats a minories; dones artistes, persones d’ètnies o minories diverses. Així seguim tenint una història de l’art que acaba sent parcial i que no pot oferir una visió molt global. 

Tornem al llibre de text per alumnes de batxillerat, s’ha optat per una visió cronològica estricta amb l’afegit que de cada època inclou l’art català amb els artistes més reconeguts. Un llibre lineal i molt complert. 

Si volguéssim fer una història de l’art sobre les dones i que fos cronològica (per fer-ho senzill) tindria un resultat prou especial, fixem-nos que en aquest treball estem comparant i analitzant obres conceptuals d’homes. On és la dona en l’art? El col·lectiu feminista Guerrilla Girls també s’ho preguntava el 1989: va col·locar un cartell davant d’un conegut museu novaiorquès on s’hi qüestionava: “Han d’estar nues les dones per entrar al Met.[Metropolitan] Museum? Menys del 5% de les artistes en seccions d’Art Modern són dones, però un 85% dels nus són femenins”. (Text extret del CRÍTIC. 11/09/2019 https://www.elcritic.cat/mes/espai-critic/sis-coses-que-no-pots-deixar-de-veure-ni-de-visibilitzar-en-exposicio-feminismes-34916)

Per concloure aquest treball podem dir que l’art es basa sempre en allò que l’artista pretén. Abans de les avantguardes  l’art pictòric i escultòric  era un medi per explicar, ensenyar, després l’evolució va fer que l’artista pogués treballar amb més llibertat buscant la semblança a la natura i arribant a nivells de perfecció mai vistos. Mica en mica els artistes van alliberar-se i van emprendre el camí de l’expressió i l’estètica que ells triaven buscant noves formes, nous materials. Tot això ha passat des de sempre, les expressions artístiques han evolucionat al ritme dels esdeveniments històrics i socials, pensem en les esglésies romàniques del Pirineu, petites i plenes de pintures molt acolorides per alliçonar els fidels o més endavant el barroc com va posar l’art al servei del poder absolut per sorprendre i enlluernar el poble miserable i com més tard i contra tota aquesta magnificència, a Russia, el poble es va revoltar i en va sorgir una nova manera d’entendre l’art. 

A Europa i al món   (No indígena) la revolució industrial amb els obrers i la burgesia, es necessitaven noves formes d’expressió i les dues guerres aportaren també trencaments artístics imprescindibles per expressar cada pensament i cada canvi social. 

Les avantguardes, moviments artístics, tendències diverses aixopluguen la creació artística. A tot això s’hi afegeix la forma en que s’hauria de poder explicar la història de l’art, les línies de treball més adients per reflectir la gran quantitat d’expressions artístiques. Recordem que també hi ha tot l’esclat de les noves tecnologies amb expressions artístiques basades amb la imatge i la llum.   

 

BIBLIOGRAFIA 

-       James Elkins - Perfect Stories (pag. 117-153)

-       John Reed - Díez dias que estremecieron al mundo. Akal Bolsillo 1983

-       Arts Història de l’Art - J.R.Triadó, M.Pendás, X.Triadó. Vicens Vives 2016

-       Ricard Salvat – Escrits pel Teatre. Monografies del teatre 32 – Institut del Teatre 1990

                                          Museu d'art Contemporani de Lleó

                                                    Vitralls

Maria SaGa.

UOC - SEMINARI D'HISTÒRIA DE L'ART 

Semestre Març - juny 2023